Per Carles Durà i Amado, músic AMSTC
Molts anys després, al mig d’aquell auditori, el director Pere Vicalet encara recordaria aquell concert remot en què la Banda de Castalla el va portar al Palau de la Música de València.
La batuta li resplendia preparada per engegar el concert dins un silenci magnètic. Última tos entre el públic, últim gest d’acoblament, mirades creuades, concentració total, glopada d’aire, un dos tres i… entrada justa, segura, concentrada. L’elevació del braç havia iniciat aquell desitjat concert de Remembrances a València, i el pasdoble ‘Algo muy diferente’, amb una suau melodia de clarinets, donava la primera llepolia seductora a un públic expectant que hi havia arribat en autobusos. Tenia l’auditori guanyat gràcies als detalls i a les formes delicades en què tant havia insistit.
Després de la benvinguda alegre, va marcar Two–Bone Concerto, de Johan de Meij, en què aquells trombonistes talentosos i exquisits, arribats de Madrid i Barcelona, transportaren l’audiència a un món màgic de notes i emocions que interpretaven gràcies a una tècnica magistral i única, revelada secretament a Castalla durant una freda nit d’hivern, ja feia molts anys, sota la inspiració de la santa Cecília. Aquella màgia havia brillat justament com ell mateix l’havia ideada, i presumia, sense adonar-se, d’haver-la viscuda en algun dels assajos. Dirigia els solistes amb moviments de memòria i lluïa una destresa precisa i excepcional per a aquell ensemble que es coronava en la catedral de la música: es tractava d’una estrena nacional i per això la delicadesa era màxima. Evocava nítidament la respiració dels músics, i entonava l’entrellaçat cànon de trombonades sincronitzades, perfectes, sublims… tot imitant els moviments delicats del seu cos, adés atrapant-los amb la batuta, ara soltant-los ad libitum, mentre imaginava que amb l’altra mà marcava el tempo a la resta dels noranta-cinc músics que llepaven la mel d’aquella interpretació sobrenatural.
Mentre somniava, intuïa a la seua esquena un públic admirat i embadalit, fascinat per tal virtuosisme, com ho estava ell, al qual havia ensenyat també a vibrar en aplaudiments i emocions, perquè des de ben xiquet se li revelà endins el veritable art de l’harmonia, en escoltar les notes vellutades d’un piano llunyà. Hi havia pressentit que afloraria la llàgrima de l’estima, justament quan les trompetes esgarraren el crit de l’homenatge merescut, d’aquell Arranc Daurat per als que complien cinquanta anys en la banda, i els feu alçar al bell mig de l’escenari.
Molts anys després, davant aquella gran audiència, el director Pere Vicalet també recordaria L’Arbre Blanc, la primera peça magistral que havia compost. La va dirigir impecablement, amb totes les veus i els compassos memoritzats, amb els crits de guerra i les tremolors de la terra que simulava la percussió, en record d’aquella batalla que es lliurà a Gata de Gorgos en el passat. La música que li havia nascut de les entranyes s’alçava celestial, en una estructura de músics ordenats en dos migbandes, que ara atacaven i adés es defensaven, en una paleta sonora de respostes guerreres, i melancòliques, i victorioses, amb les dinàmiques precises i les transicions suaus o vigoroses segons la partitura que ell mateix havia parit. Hi havia sonat perfecta.
Entre la simfonia del record, el director cloïa els ulls i perfilava aquell crescendo. Sabia que havia arribat el moment de tancar una etapa i s’esforçava a remembrar tots els moments viscuts, tot el treball compartit amb l’Agrupació castelluda, amb la qual assolí el clímax aquell 21 de gener del 2024 en l’escenari inigualable del Palau, amb la seua acústica pulcra i la seua atmosfera transcendent i elegant. Tancava una etapa en què la MÚSICA havia sigut l’heroïna i amb la qual ell, des de la tarima, va voler convidar el poble a perdre’s en un viatge emocional i artístic que havia durat tres anys. En aquell moment, tants anys després, encara recordaria que a Castalla havia plantat una llavor que havia crescut ben arrelada i forta.
Moltes gràcies Pere Vicalet per haver-nos transmés la teua magistral manera de fer música. Gràcies a Ximo i Jordi, els solistes de primera; moltes gràcies a la banda per l’excel.lent treball de mesos; gràcies, moltes gràcies als caps de corda per organitzar-nos i aplicar els protocols d’assaig i d’actuacions; i enhorabona a la directiva per tota l’organització: gràcies per haver-nos donat l’oportunitat d’haver viscut unes emocions i una experiència inoblidables. Moltes gràcies als pobles de Castalla i Gata per acompanyar-nos al Palau, i enhorabona a la banda per la magnífica interpretació: ha sigut un veritable goig i un luxe.