Destí? Contindre temps oscurs. Sentit? Justícia social

Què seria preferible conéixer, el mateix destí o trobar el sentit individual de la vida pròpia? No és una decisió fàcil, i a priori podria semblar que la resposta ens dirigeix cap al mateix punt. Però no se senten igual. El destí sembla notar-se com una força aclaparadora i contundent que t’empeny per l’esquena i t’arrossega ignorant la teua voluntat  cap a un lloc determinat però difús per a la nostra intel·ligència. Les veus de la nostra època, que narren la forma del nostre destí, tenen una tonalitat que ens indica que, si el nostre entorn de criança ha estat desestructurat, ens serà molt difícil gestionar emocions, igual que si el vincle amb els nostres progenitors no ha consistit en un aferrament segur, tindrem problemes amb la nostra parella. En un diferent to ens conten que com les condicions materials d’on provenim són tan precàries, és poc probable obtindre una millora de les condicions laborals. Que a més, havent sigut educada en una societat sexista i amb rols de gènere, les aspiracions vitals, emocions i caràcter estan marcades. Que amb la història genètica familiar que tenim, la nostra salut i personalitat està més que condicionada. I amb un últim to de xiuxiueig ens diu que el que ocórrega el 23J determinarà les nostres vides.

Trobar el sentit a la nostra vida no té res a veure amb aquesta sensació abismal.  Albirar el sentit propi té la lleugeresa d’una llum blanca que s’obri davant teua, a l’horitzó, a l’alçada dels teus ulls i dona forma a allò que restava difús enmig de l’absurd de l’existència. I un cop fixada la vista, dins teu brolla una energia que et mobilitza per a materialitzar els teus valors. El psicòleg Viktor Frankl i al s. XX va estudiar que, arran la falta de perspectiva d’aquests discursos, es generava una falta de sentit en les persones que provocava una neurosi existencial amb quadres de depressions, addiccions i suïcidi. Però estava convençut que tota persona té la capacitat de trobar el seu sentit.

Potser tindre un govern o un altre facilite les condicions materials per poder albirar un sentit. Un 36% d’abstencionistes, 12,8 milions de persones, no va veure el sentit a votar en les darreres eleccions autonòmiques. Però tractar de mobilitzar el vot oferint un missatge general segons el qual la proposta de projecte de l’esquerra és contindre a l’extrema dreta tampoc en dona un. Quan el missatge generalitzat del sentit del vot de l’esquerra és per a crear un mur de contenció ens fa creure que eixe és el seu destí: únicament aturar eixa força aclaparadora que ens empeny per l’esquena. On estan les propostes utòpiques i ambicioses d’organització socioeconòmica que ens fan albirar eixe sentit polític que ens ajude silenciar eixes veus que narren el nostre destí? El discurs no hauria de brollar de la por, sinó de la inspiració amb un pla polític d’acció clar i una organització que ens mobilitzara activament a tota la societat cap a la lluita social que garantisca la justícia radical entre totes les persones. No només aturar l’extrema-dreta, sinó crear un paradigma nou.