per Carles Durà, Professor i músic… i diluvià de soca-rel
Quedeu-vos amb la data: divendres 24 maig de 2024. Castalla viu en directe el concert d’acomiadament (temporal?) d’El Diluvi: L’últim ball. Un regal deliciós. Inoblidable.
Amb el carrer ple de gom a gom – tant que des del cap darrere a penes s’hi entreveia l’escenari- El Diluvi es va presentar amb un aire divertit, alegre i combatiu. Des de l’inici, la vivor de Pep Gimeno Botifarra havia donat el to necessari perquè l’espectacle agafara cert ambient casolà. Hi va ser una flipada, si em permeteu l’expressió: entre els llençols de la nit primaveral s’alçava la festa de cants, balls, il·lusions i desitjos; s’enlairaven les reivindicacions i la lluita poètica, les consignes i l’amor. I cançó rere cançó les abraçades, emocions i besos escalfaven la frescoreta castelluda amb la delicadesa, l’elegància i la finor d’un arc de nacre lliscant per les cordes afinades d’un violí encantador; amb l’agilitat, la lleugeresa i la perfecció d’uns dits de seda puntejant l’ànima d’una bandúrria ressonant; amb la naturalitat, la vivesa i la seguretat d’uns palmells de pell cuidada picant les percussions rítmiques; amb la subtilesa, l’enginy i la gràcia d’uns aeròfons manxats per un acordionista virtuós que espremia els misteris il·lustres dels harmònics; amb la versatilitat, la facilitat i la senzillesa d’una corda trenant els acompanyaments d’una guitarra amplificada i atraient. Tot junt, polit i tornejat amb unes veus vellutades, plaents i agradables, obraren el prodigi: el temps va volar…
Enmig d’aquella festa de la cançó, de la valenciania i de la vida, aquests joves artistes, Flora, David, Dani, Txus, Lluc i Andreu -que hissaren les veles i feren via fa més d’una dècada a Alacant, prenent com a referent l’Ovidi Monllor- divendres ens van alçar els cossos, i els sentiments van esclatar com qui no vol la cosa. Perquè El Diluvi ofereix un estil modern i alegre, que aconsegueix alçar els ànims i els peus només comencen a sonar. Amb «El darrer ball» ens convidaven per última volta en directe a tastar les mels de l’amor, a riure per sentir-nos esperançats, a estimar i abraçar el company amb l’escalforeta de sentir-lo a prop, a saltar i juntar-nos al cor del nostre país, a cridar la revolució de la llibertat, a lluitar per la justícia i la raó, a somiar el país i la cultura que voldríem, units i encoratjats en una rebel·lia necessària com per a la terra la saó…
La complicitat d’estar a casa (Flora i Txus són d’Onil, David i Dani, de Castalla) oferia a l’actuació una expectació emocionant i intensa, uns calfreds especials que fluïen cançó rere cançó, amb el mestissatge dels ritmes que han sabut mesclar, des de la música tradicional valenciana, al folk, la cúmbia, la salsa, el tango, el reggae o l’ska. Aquesta música eclèctica anava pujant de to a mesura que avançava el concert, fins culminar en un clímax final, quan els companys que hi havien col·laborat (Smoking, Pep Gimeno Botifarra, Auxili, antics membres fundadors delgrup, tècnics…) pujaren a l’escenari per fondre’s en una emotiva abraçada grupal, i fer-se la típica selfie amb el públic gaudint darrere, mentre el cel esclafia en colors i serpentines, en trons i llums que enfocaven les mirades silenciades i provocaven pessics al cor per aquell acomiadament de la tendresa insubmisa. M’hi vaig acostar a la part del darrere de l’escenari, per veure d’aconseguir l’última dedicatòria a un disc-compacte seu i vaig comprovar que els aplaudiments i les llàgrimes rajaven a doll. Divendres a la nit les estrelles van brillar cristal·lines als ulls de la gent d’El Diluvi que cantàvem a crit pelat: ara em sent capaç de dir-te que vull viure al teu somriure…, juntes, ànima i veu que batega…, i diguen el que diguen estem ben vius…
A partir d’ara ens haurem d’acontentar amb la música i els vídeos que han enregistrat al llarg de 12 anys. Les més de seixanta cançons que ens deixa El Diluvi han fet gran la foguera, ells han sigut les espurnes que ballen al foc de la nostra música valenciana, l’ànima i la veu que ha bategat ací i allà del territori catalanoparlant. Evoque ara aquell 9 d’Octubre de vesprada, fa dotze anys, quan el primer Diluvi començava, amb un pomell de cançons, el disc Ovidenques, a la plaça dels Olímpics d’Onil i vaig intuir que arribarien lluny per la revelació que suposava. I tant, que hi han arribat: no és exagerat afirmar que són el grup de la comarca que més alt ha volat, amb la publicació de 7 àlbums (tots exitosos) i els milers i milers de quilòmetres recorreguts per actuar en tants i tants concerts pels espais i esdeveniments principals dels circuits musicals (teatres i Festiverns inclosos) arreu del territori amb llengua compartida. Han aconseguit crear i versionar cançons que s’han convertit en autèntics «himnes» (Alegria, -camins de lluita i llibertat- I tu, sols tu -igualtat feminista-, Terra que no oblida -cançó de la Trobada d’Escoles Valencianes 2023-… ) gràcies a la potència de les lletres i a la mescla d’estils i ritmes. Les seues cançons s’apeguen com les llapasses, perquè han sabut connectar amb els desitjos i les quimeres dels joves i algunes són un bàlsam de l’esperit que s’han guanyat la glòria, per l’estil propi i identitari, d’un èxit indiscutible, brillant, excepcional, frenètic, fascinant…
Ells sabran tot el que han viscut i quant creixement s’emporten, quant país i terra descoberta, quantes amistats fetes i quantes emocions viscudes. Deu ser un veritable orgull saber-se al pòdium dels millors, que milers i milers de persones et reconeguen el treball ben fet darrere cada cançó, cada vídeo, cada lletra, i deu ser súpergratificant escoltar-se com a banda sonora de milers de muntatges multimèdia reivindicatius en nombroses associacions culturals, records de festes de final de curs i de cap d’any, melodies de programes radiotelevisius, lip-dups d’espais culturals i literaris, casals populars o associacions cíviques. No se’n pot estar més devanit d’un treball que s’ha colat també com a música per a entrar i eixir de classe en centenars de col·legis i instituts de tot el País Valencià.
Gràcies Diluvi per totes les emocions que ens heu permés reviure, per tant com ens heu donat. Som hereus de la vostra música i amb vosaltres serem pedra i riu, arena i mar, un bosc, un llac, serem la immensitat…» Cada volta que s’engegue la vostra música, moureu de nou la mar i el vent, perquè heu sigut essència de l’ànima. Formareu part de la nostres vides, perquè amb vosaltres han viscut l’adolescència els nostres fills, i amb vosaltres també hem crescut el poble valencià. Gràcies per haver-nos dit tantes coses estimades i haver-nos ajudat a protestar –perquè encara queden moltes coses per protestar-, per haver sigut protagonistes d’una primavera musical que va saber trencar els límits per enlairar-se més enllà de la nostra Foia, per haver cregut en el vostre talent, per haver sigut perseverants, per inventar un cant per Alacant -bandera clara-, per obrir les portes i pintar finestres al cel del nostre món. I sobretot, sobretot, gràcies Diluvi, per dibuixar-nos l’alegria en cada racó. Els somriures i les cançons que ens heu regalat seran record etern, i açò no hi ha diners al món per poder-ho pagar. Divendres navegàrem per l’últim ball… en directe: tanmateix, sempre quedarà la música que heu regalat a tota una generació i a tot un país. Per sempre 😉