En una festa ‘rave’

Això de muntar-se una tabola en pla acampada de diversos dies –amb les seues nits– per la jeta, sense permisos i ‘okupando’ una propietat privada, sembla un poc excessiu, almenys, per l’última part. Sempre he sigut partidari del liberalisme absolut en temes morals, amb l’únic límit de no perjudicar el proïsme. Vaig viure l’experiència de donar-me un garbeo per la ‘rave’ de Fuente Álamo, en una plana infinita murciana. Anava per treball, encara que vist el vist, tampoc m’haguera importat acudir per plaer.

Per poc que es dona confiança als seus participants, s’obrin i confessen les seues motivacions amb sinceritat: gaudir de la música i de les sensacions. Això últim inclou algunes substàncies que no sempre estan emparades pel marc legal actual, però no siguem hipòcrites, perquè alcohol, tabac i joc poden resultar igual de nocius per a la salut, encara que ací ningú s’escandalitza. Un dels retrets més recurrents d’alguns ‘boomers’ ja maduritos a la joventut actual és que són uns ganduls que no volen treballar. En realitat, em dona a mi que el que els passa ara té més a veure amb el fet que no es conformen ni acaten l’explotació laboral com nosaltres féiem. És clar que les generacions anteriors tenien un esperit de sacrifici major, assumien la responsabilitat d’emancipar-se des de la mili (ells) i es tiraven al rode del mercat sí o sí. En canvi, ara els plançons es queden en el niu familiar fins a passar dels trenta, fins i tot.

Les festes ‘*rave’ quadren amb eixe esperit més hedonista, de viure la vida entre plaers, perquè l’alternativa d’emmotlar-se al sistema d’hipoteca i consumisme, damunt amb sou raquític, no sembla molt digne. En contra dels prejudicis cap a les rastes, els pírcing i les robes a joc, en el fiestón clandestí hi havia gent amb estudis i qualificació professional, que van guardar l’anonimat –això sí– perquè amb l’etiqueta de ‘raver’ (si existix el palabro) no hi ha manera de triomfar en una entrevista de treball. Si serien responsables, que fins hi havia camió del fem recollint entre centenars de caravanes i cotxes… En fi, l’única pega que li veig a estos saraus està a envair la propietat aliena, en este cas, un circuit de velocitat que no havia arribat a obrir-se al públic. Tal vegada convindria que els misteriosos organitzadors d’estes ‘raves’ multitudinàries a escala europea les munten en sòl públic i es comprometen a deixar tot net i intacte. Han demostrat ja les seues virtuts pacifistes, perquè no es van registrar incidents ni violència, per a haver congregat a diversos milers de bailongos. Si en els 70 es va tolerar als hippies i el seu “feix l’amor, no la guerra”, què hi ha de dolent ara en la música electrònica de ritme etern amanida amb estimulants de tota mena (qui els vulga).